Hi ha situacions que no comencen amb un titular, sinó amb una relació humana. A mesura que van passant els anys. Amb la vida quotidiana. En veure algú créixer, equivocar-se, madurar, crear vincles. I és precisament des d'aquí —no des del soroll, ni des de la trinxera— que de vegades una realitat es fa incomprensible.
Acompanyar una persona més enllà dels expedients
Acompanyo des de fa anys un jove que va arribar a Catalunya en circumstàncies extremes. Va arribar sota un camió. Va arribar amb por, amb cansament, amb una vida per recompondre. Va arribar, com tants altres, buscant una oportunitat. I la va trobar: xarxa comunitària, seguiment professional, arrelament real, vida quotidiana.
El CIE com a espai de suspensió de garanties
Per això, quan aquesta mateixa persona és privada de llibertat i internada en un Centre d'Internament d'Estrangers (CIE), tot i tenir el permís de residència vigent i sense cap causa penal oberta, alguna cosa trontolla profundament.
No escric això com a familiar ni com a activista. Ho escric com a treballadora social, com a veïna, com a ciutadana. I sobretot, com algú que ha estat present en el dia a dia: en els moments normals, en els difícils, en els silenciosos. I des d'aquest lloc puc dir una cosa amb responsabilitat: no he vist mai els indicadors que justificarien una mesura tan extrema com la privació de llibertat.
Quan no hi ha causa penal però hi ha privació de llibertat
En aquest cas, l'Audiència Nacional ha confirmat el sobreseïment provisional de les actuacions i que aquesta persona mai va constar com a investigada. I, malgrat això, continua ingressada. Sense judici. Sense condemna. Sense que hagi pogut defensar-se davant d’un jutge penal.
Aquí és on el debat deixa de ser sobre una persona concreta i passa a ser sobre el sistema.
No demano a ningú que "cregui" una versió. La prudència és necessària. Però hi ha una pregunta que no podem esquivar: què hauria de passar en un estat de dret quan algú és privat de llibertat sense judici ni condemna? Quines garanties han de ser innegociables?
Aquest article es basa en l'experiència professional directa i el respecte absolut als drets fonamentals.
Quan l'argument és que “potser hi ha coses que no sabem”, el problema és encara més greu. Perquè allò que no se sap, allò que no està contrastat, no pot convertir-se en la base per suspendre drets fonamentals. Si hi ha indicis, hi ha d'haver un procés. Si hi ha risc, hi ha d'haver garanties. El que no pot haver-hi és un buit on la llibertat queda en suspens indefinit.
En aquests dies he parlat amb institucions, amb diputats i diputades de diferents grups, amb entitats de drets humans, amb periodistes. I una de les coses que més m'ha colpit és veure fins a quin punt aquest tipus de situacions generen incomoditat. No perquè siguin complexes —que ho són—, sinó perquè obliguen a mirar de cara una pregunta incòmoda: què passa quan les garanties fallen?
No escric per assenyalar culpables ni per simplificar una realitat complexa. Escric perquè crec que el silenci, en aquests casos, també és una forma de normalització. I perquè crec que la saviesa —la interna i la col·lectiva— comença quan ens atrevim a sostenir preguntes difícils sense buscar respostes fàcils.
No és una història individual: és una qüestió col·lectiva
Potser aquest cas acabarà bé. Potser no. Però el que ja sabem és que hi ha persones que poden quedar atrapades en un llimb jurídic, administratiu i humà. I això ens interpel·la a totes i tots.
No per qui és ell.
Sinó per qui som nosaltres com a societat.