Abans de començar, i per a aquells que no em coneixeu, vull compartir que la política també és una de les meves passions. I quin millor moment per dir -ho ara, en el meu primer article sobre política i quan el curs parlamentari està a punt de començar. Comencem!
Algú s’imagina un ministre, un diputat o un alcalde que digui públicament: "Estic en un procés d'acompanyament personal"?
Segur que ens sorprendria. Potser fins i tot somriuria més d’un. Però, en realitat, no hi ha res més lògic. Si hi ha una àrea on es proven les emocions, la pressió i la capacitat de gestionar els conflictes, això és en la política.
La salut emocional i la política estan íntimament connectades: quan els representants no es cuiden, la democràcia pateix. I és aquí on un acompanyament personal en enfocament Gestàltic i en Focusing pot oferir un espai valuós: un espai on parar, escoltar i recuperar la claredat. Una eina clau per obtenir un democràcia conscient i més propera a la ciutadania.
Des de l’antiguitat, les societats han intentat ordenar la convivència mitjançant normes i codis. El Codi de Hammurabi, escrit fa gairebé quatre mil anys, és un dels primers testimonis d’aquest intent d’establir límits i estructurar la vida pública. Però, darrere de la pedra i les lleis, hi ha una pregunta que continua viva avui: com podem fer que les normes serveixin a les persones i no les persones a les normes?
El Codi de Hammurabi: Les lleis només tenen sentit si posen la persona en el centre.
La càrrega emocional de fer política
Ser representant públic significa conviure amb:
- Expectatives enormes i sovint contradictòries.
- Crítiques constants, que arriben per tot arreu.
- Soledat: Sovint no hi ha espais on mostrar vulnerabilitat.
- Presa de decisions ràpida i amb conseqüències col·lectives.
Quan aquesta pressió no es gestiona, és fàcil caure en respostes reactives, en discursos agressius o en dinàmiques de crispació. El resultat: una política més lluny de la ciutadania i menys capaç d’escoltar. La història està plena d’exemples de com la manca de cura personal pot afectar la política. El cas de Richard Nixon i el seu entorn és especialment revelador (vegeu l’anàlisi al bloc Cinema i Psicologia)
La manca de cura emocional dels representants és un problema que afecta directament la qualitat democràtica.
Què proporciona un acompanyament personal d’enfocament Humanista - Gestalt i Focusing - a qui governa?
L'acompanyament humanista per als polítics no és un luxe. És una eina desenvolupar habilitats essencials per a la vida pública:
- Més claredat mental: reduir la reactivitat i prendre decisions més conscients.
- Empatia real: comprendre i escoltar tant a la ciutadania com als adversaris polítics.
- Gestió de conflictes: transformar la tensió en diàleg i noves possibilitats.
- Autoconeixement: evitar que sigui l’ego o la por qui acabi governant.
Segons la meva experiència amb Teràpia Gestalt i el Focusing, sé que la escolta, el contacte amb un mateix i la coherència entre sentir, pensar i fer són claus. Imaginem què passaria si aquestes eines formessin part del bagatge diari dels nostres representants polítics. Això si que seria una aposta per l' humanisme i la política.
Una qüestió de salut democràtica
Quan un polític es cuida, no només millora la seva vida personal: Tenir cura d'un mateix també és tenir cura de la democràcia.
La qualitat humana dels qui prenen decisions té un impacte directe en la qualitat de les lleis, les polítiques i, en definitiva, la vida de tothom.
Un govern més conscient, capaç d’escoltar i gestionar les emocions, també és una democràcia conscient i propera a les persones. Aquesta és la veritable connexió entre humanisme i vida pública.
El paper de la ciutadania
És cert: no només els polítics han de tenir cura d’ells mateixos. La ciutadania també. Tots tenim responsabilitats i conflictes per gestionar. I és evident que els qui representen a milions de persones tenen una responsabilitat més gran i, per tant, també més necessitats de suport.
Com a ciutadania, podem exigir representants preparats tècnicament. I també hauríem de demanar que estiguin disponibles emocionalment i humans. No és una debilitat, és un valor afegit per una política de benestar i més connectada a la realitat.
Potser un dia no ens sorprendrà escoltar a un polític dir:
"Estic en un procés d'acompanyament personal perquè vull ser millor per a les persones que represento".
Aquell dia, haurem entès que el poder no està en desacord amb la vulnerabilitat i que reconèixer -ho és, de fet, un signe de maduresa i responsabilitat.
I què en penses?
Creus que els nostres representants haurien de rebre acompanyament emocional per fer la seva feina millor?
Voldria llegir la teva opinió als comentaris i obrir aquest debat tant necessari.
