Quan una persona esdevé un número: internament en CIEs i drets humans

Acompanyo un jove que ha estat ingressat en un CIE.
No escric des del seu lloc, sinó des del lloc dels qui acompanyen i observen com, dins d'aquest dispositiu, les persones deixen de ser persones per convertir-se en números.
Un número que entra.
Un número que espera.
Un número que pot sortir sense entendre per què, igual que va entrar sense comprendre-ho.

Els supòsits que poden portar a l'internament

El sistema diu que l'internament és una mesura excepcional.
Però a la pràctica, n'hi ha prou amb encaixar en determinats supòsits administratius perquè una persona sigui privada de llibertat amb un únic objectiu: l'expulsió.
No parlem necessàriament de delictes greus.
Parlem de situacions com:
• no poder acreditar una situació administrativa en aquell moment.
• incoherències o errors en la documentació.
• antecedents ja complerts o sense relació amb el present.
• sospites sense proves clares.
• decisions basades més en criteris policials o polítics que no pas en proves sòlides.
Supòsits amplis i ambigus que sovint deixen la persona sense entendre per què està interna ni quines proves hi ha en contra seva. Aquí és on l' Estat de dret comença a esquerdar-se.
El dret a la informació clara es dilueix.
Es redueix la possibilitat de defensar-se en condicions reals.
La presumpció d'innocència queda en suspens.

L'opacitat i deshumanització dins dels CIEs

Des de fora, sabem molt poc del que passa dins.
Hi ha murs físics, però sobretot murs d'opacitat.
No hi ha explicacions comprensibles.
No hi ha relat.
No hi ha garanties visibles.
Però el sistema no diu què passa per dins d'una persona quan la seva vida queda reduïda a una llista de supòsits administratius.
A dins, el temps deixa de tenir estructura.
No hi ha horitzó.
No hi ha certeses.
La persona sap que ha entrat amb l'objectiu de ser expulsada, però ningú pot garantir que això passi.
Pot acabar en una expulsió, o pot acabar al carrer, de sobte, per errors, per manca d'acords amb els països d'origen, per canvis polítics, per decisions administratives opaques.
Les persones deixen de ser subjectes i es converteixen en números: un número que entra, un número que espera, un número que pot sortir sense entendre el perquè.
El temps deixa de tenir estructura. No hi ha horitzó, no hi ha certeses.

Impacte psicològic i salut mental

Aquest “a veure com acaba” no és anecdòtic. És estructural. I té profundes conseqüències psicològiques.
La incertesa sostinguda genera ansietat constant, insomni, por difusa, sensació de pèrdua de control i desconnexió emocional.
Amb el pas dels dies, el malestar no disminueix: s'agreuja.
La salut mental de les persones internades no és una prioritat, és una pastilla.
No es cuida.
No s'acompanya.
No es protegeix.
Cap persona pot sostenir-se emocionalment en un espai on no és reconeguda com a subjecte de drets, sinó com a objecte de gestió. Quan una vida es redueix a un expedient, el dany no és només administratiu: és humà.
Quan surten —si surten— sovint no hi ha explicació.
No hi ha reparació.
No hi ha reconeixement del que s'ha viscut.

No hi ha reconeixement del que s'ha viscut.
Si l'internament s'ha prolongat en el temps —no setmanes, sinó mesos—, la medicació acaba fent efecte. Però se surt sense ella. Sense seguiment. Sense prescripció mèdica clara. Sense informació sobre possibles danys psicològics.
El sistema tanca la carpeta.
La persona es queda amb les seqüeles.
Si te he visto, no me acuerdo.

El paper de l'acompanyament i l'activisme

Per això vull donar les gràcies a totes les persones que treballen o fan voluntariat per acompanyar les persones internades.
A les entitats, a les professionals, a les activistes que sostenen drets humans allà on l'Estat falla.
Als que decideixen no mirar cap a una altra banda i estar al costat de la gent.
Seguir aquest exemple no és només un acte de solidaritat.
És una defensa activa dels drets humans. No només una declaració buida.